Soc Argentina pero he après el català des de petita i,malgrat soc lluny de Catalunya, sento  la necesitat de donar la meva opinió en aquest tema per dos raons: una personal, com catalano-parlant dins d'un pais majoritàriament castellano-parlant i la segona, com professional, professora d'anglés i estudiosa dels problemes d'índol lingüístic i social. Abans que res,deixeu-me dir que la convivència pressuposa una societat plurilingüe. Si totes las llengües qu'es parlan en Catalunya gaudissin de la mateixa categoría lingüística, podríem parlar de 'convivència'. El problema  a Catalunya es presenta diferent. El català encare avui, i segons lo que diuen als mails els altres participants del fòrum, ha de sofrir les consequèncias de una societat diglòssica, es a dir, una societat monolingüe que usa una llegüa en distints àmbits o situacions socials. Em sembla oportú, llavors, fer referència a lo que en Antonio María Badia anomena com 'les tres posicions que prenen els catalano-parlants en la seva societat diglòssica', les quals es poden veure present /reflectides en les opinions dels participants, a saber: 1. els radicals, que no aceptan la situació actual i porten els seus fills a escoles exclusivament catalanes, 2. els 'interessats' , que son els que reconeixen la llengüa escrita, la literatura i la cultura autòctona, i 3. la massa, que acepta la dilogia  de 'parlar en català /escriure en castellà, sense que aixó fou per ella cap problema, i sense pensar que la situació bé podría èsser un altre. Per lo qu'he llegit dels mails, hi há de tot, però cal fer una reflexió per tots els que com jo, volem qu'el català tingui la categoría sociocultural que li pertàny: que si es vol lluitar per la aceptació de la llengüa dins de tots els àmbits s'ho ha de fer de manera efectiva i des del lloc que cadascú té a la societat , com comprador/a fent valer els drets de consumidor,es a dir, no comprar productes que no hi tinguin els rètols en català, no signar contractes o documents que no estiguin escrits en català, no anar a veure al cinema les pel.lículas que no foren traduidas, etc. Com mare, explicant-li al meu fill la riquesa lingüística i sociocultural que té aquesta llengua que, malgrat minoritària, gràcies a la globalització hi és en constant creixement i amb gent prou interessada en aprendre-la o conservar-la (com és el cas meu i de molts familiars d'exiliats catalans a l'Argentina i a Amèrica en general ). Com mestre d'escola, fent reflexionar als alumnes de quál es l'importància del ensenyament en català, de per qué es així i per qué durant tants anys no va esser així. I en aquest punt cal fer un altre reflexió. Es la conciència o falta d'ella que la societat (i perqué no, els mestres en particular) tingui de la història catalana i del esforç moltes vegades solitàri i incomprés de molta gent,  per que Catalunya reivindiqués els seus drets polítics i llingüístics, que fará possible qu'el català pogui 'conviure' amb les altres llengüas del món. Va esser molta gent que va fer possible qu'el català fou ensenyat a les escoles. Em pregunto si les mestres catalanas s'ho diuen en algun moment als alumnes. Però aixó ja es un altre tema de debat. En el plano personal, soc bilingüe català-castellà i des de petita he viscut una situació molt peculiar. Parlant català a casa dels pares, oncles , cosins i avis, castellà en tots els altres àmbits i llegint lliurement llibres i revistas en català (un privil.legi, ara m'assabento, mentres en Catalunya el català no hi era a les escoles) que feiem portar a Buenos Aires, mai m'havia adonat que en aquesta mateixa època (anys '70) molts pocs nanos com jo hi rebian educació catalana. També hi teniam accés a la ràdio...la 'Hora Cultural Catalana' qu'es trasmetia en horari fixe i per molts anys en una ràdio municipal Argentina. I un noi català amb guitarra, es presentava a la televisió Argentina (també en els '70) tocant maquissimas cançons en català (en Joan Manuel Serrat). Aixó és solament una mostra...el català i el sofriment dels catalans ja era ben conegut al meu país feia temps i molta gent, entre ells el meu avi, lluitava pel canvi des del exili. Com professora d'una llengüa majoritària com l'anglés, soc ben conscient de l'importància de difondre lo més possible les llengüas i ,en especial, aquellas que no gaudeixen ni del 'prestigi' ni l'aceptació política dels respectius paisos. Tots els idiomes son eines de comunicació, però no tots son aceptats en tot arreu. I no es questió de cedir drets llingüístics perque 'les llengüas majoritàries així ho volen'. Cada cop hi ha més paisos que reivindican la seva identitat cultural i la fan sentir en veu alta. Cada cop son més les veus 'minoritàries'. La globalització no ha de significar l' empobriment duu a la força d'uns. Pot esdevenir en enriquiment si fem sentir la nostre veu. I en català.   Ana Elisa Nadal.