| |
Les sèries per a adolescents estan de moda, igual que està de moda la ficció televisiva. Estaran de moda fins que l'audiència ho demani. Partint d'aquesta premisa, trista per cert, podem dir que els productes dirigits als joves tenen, en conseqüència, un fort component comercial. Això es dona tant en les sèries de producció pròpia com en les que vénen de fora.
També tenen un alt cost econòmic, per tant, els seus creadors no arrisquen gaire. Aposten per les coses segures, pel mateix que enganxa a milions de persones a les telenovel.les: amors volubles, enganys, traïcions i personatges físicament atractius. Tot això aplicat al món dels adolescents: l'institut, la discoteca o el bar de moda.
Si agafem la definició de formatiu allò que col.labora a l'educació de la persona, que dóna forma als nostres talents i potencialitats en un sentit i direcció positives-, què hi ha de tot això en les nostres sèries? Evidenment, posar a tothom dins del mateix sac no és just, no respon a la veritat. No obstant, malgrat la voluntat educativa que presenten algunes d'aquestes sèries, no es pot dir que genèricament, aquests productes audiovisuals siguin formatius.
Quan el 90% de les trames (com es revelarà en un estudi que TAC publicarà pròximament) giren al voltant d'embolics amorosos i relacions superficials i canviants
un amor apassionat de dues setmanes, una nit boja que s'ha d'oblidar, una aposta, la incertesa després d'un compromís que abans era molt clat i que al cap de poca estona és dubtós-, estem davant d'una absència de compromís i maduresa. Per demostrar que dues persones s'agraden/estimen només hi ha escenes de petons o de llit, mai surten a passejar o intimen a través d'unes aficions sanes compartides o senzillament xerrant. Són actituds que semblen aburrides. Aquest tipus de sèries creen, moltes vegades, una falsa idea del que ha de ser el descobriment de l'amor a l'adolescència amb manifestacions i expressions precoces i fora de context.
Un altre aspecte que les fa irreals i enganyoses és l'absència d'escenes en les que els protagonistes estudiin. Estan a classe, critiquen als professors en les seves estones lliures, porten carpetes però no se sap quan estudien. Per a l'audiència, mai. I per a l'audiència jove suposa un atractiu afegit.
Està de moda suspendre o ser un estudiant mediocre. El criteri més usat per prendre decisions és el em ve de gust/no em ve de gust, això, sumat al sobrevalor que es dóna a la immediatesa, provoca una minsa perspectiva de futur en els seus plantejaments.
Dins de la línea acadèmica, en moltes sèries, els professors estan definits com uns ineptes, uns estúpids i el concepte d'autoritat (paterna, materna o d'un altre tipus) està desprestigiat, tirat per terra, en totes les sèries.
Un altre aspecte que facilita el seu èxit és el fet de que són sèries que no presenten dificultat de comprensió. Les trames són senzilles, moltes en un mateix capítol, estructurades en escenes curtes per tal de no cansar. Els diàlegs són simples i, moltes vegades utilitzen un vocabulari excesivament col.loquial, pobre i molt sovint vulgar. Això és una tret poc enriquidor i gens formatiu. No significa que s'hagi de fer servir un lèxic del segle passat, però si aportar una mica més de varietat als tan coneguts :molar, bon rotllo, guai, i altres derivats.
No es pot negar que les sèries que emeten les nostres televisions, i això s'ha de dir, les espanyoles més que les estrangeres, tenen una voluntat pedagògica en alguns terrenys; sobretot en els políticament correctes. Potser la més significativa en aquest sentit és la producció Compañeros.
De totes maneres, al mateix temps que uns temes es tracten amb un enfoc responsable, d'altres, normalment els de flirteig i relacions sentimentals i algunes opcions d'oci, són tractats lleugerament i com a única opció possible per a passar-s'ho bé i relacionar-se.
Tot i que el tema es podria tractar amb més extensió, és millor deixar idees a l'aire per que poguem reflexionar. Finalment, és important considerar que molts adolescents el que veuen en pantalla ho consideren el món real, un reflexe del que passa, i en molts dels casos, de com han de ser les coses: noves experiències sentimentals, l'amistat, relacions familiars, el rendiment escolar, oci, diversions... Cal pensar que el format de ficció canvia més subtilment les mentalitats que un informatiu o un discurs més racional. Ens movem per patrons. Les persones tenim tendència a imitar les coses més fàcils i atractives quan no pensem amb el cap. I això molt sovint no és el més formatiu.
|
