ENTREVISTA A CHARO LACALLE
Professora de Semiòtica de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona (España). Especialista en anàlisi de textos audiovisuals.
Autora de David Lynch. Terciopelo azul. Barcelona, Paidós, 1998, i de "Las series de autor" en Taller de escritura para televisión (comp. Por L. Vilches), Barcelona, Gedisa, 1999.
Estàs treballant en una investigació sobre sèries de ficció en el context europeu. Pots explicar-ho breument?
EUROFICTION és un Observatori Europeu de la Ficció, l’objectiu del qual és l’estudi de les sèries de ficció europees. Es va fundar l’any 1995 i està compost per cinc equips dels següents països: Espanya (Universitat Autònoma de Barcelona), França (Institut Nationel de l´Audiovisuel), Gran Bretanya (British Film Institute), Alemanya (Universitat de Siegen) i Itàlia (Universitat de Florència). L’equip d’Itàlia, dirigit per la professora Milly Buonano, coordina EUROFICTION, que compta amb la col.laboració de l’Observatori Europeu de l’Audiovisual (UE). Des de 1997, aquest organisme publica l’informe anual de EUROFICTION, que recull les aportacions de l’any anterior (que cada equip realitza en funció de la producció anual de ficció del seu propi país). En un segon moment, la RAI i l’editora John Libbey publiquen aquest informe anual en italià i anglès respectivament. Fins ara no s’ha dut a terme una anàlisi específica de les sèries juvenils, ja que EUROFICTION s’ha concentrat principalment en els factors relacionats amb la producció, la programació i la recepció.
Esteu treballant en moltes sèries de televisió per a joves?
L’equip espanyol realitza el seguiment anual de totes les sèries de producció pròpia que s’han emès (en primera visió, sense tenir en compte les reposicions), durant el període corresponent. En relació amb les sèries juvenils, els programes examinats des de 1966 són els segúents:
El joc de viure (TV3)
Al salir de clase (Tele 5)
Siete vidas (Tele 5)
Plats bruts (TV3)
Nada es para siempre (Antena 3)
Compañeros (Antena 3), que és una sèrie "federativa", és a dir, per a tots els públics, però cada cop més s’està dirigint de forma més específica als joves, que constitueixen una bona part de la seva audiència i la més apreciada pels publicitaris.
A primer cop d’ull, sembla que totes les sèries tracten temes similars. En què es diferencien unes sèries d’altres?
Malgrat la semblança evident entre els diferents programes que acabo d’assenyalar, i més enllà de la qualitat i el "ganxo" de cada sèrie en concret, es constaten diferències importants entre ells, determinades principalment per exigències de format i de gènere. Per tant, i encara que les relacions sentimentals constitueixin el material narratiu preferent de totes les sèries, a grans trets podem establir diferències entre:
En aquests espais s’hi reflecteixen les inquietuds i els desitjos dels joves o, per contra, els deformen amb estereotips que no es corresponen amb la realitat?
Ambdues coses. Segons em consta, encara no s’ha fet cap estudi en profunditat sobre aquest tema, però els tests qualitatius de les mateixes cadenes i les enquestes sobre el consum televisiu posen en evidència que els joves agafen com a models els seus personatges favorits i que els processos d’identificació amb ells són molt forts. Respecte a això, cal tenir present que els protagonistes juvenils de "Compañeros" tenen ja, cadascun d’ells, un club de fans.
Més que la utilització o deformació d’estereotips (quasi inevitable en els productes de gran consum) es pot dir que aquestes sèries deformen la realitat mitjançant l’excessiva i sistemàtica simplificació dels conflictes que posen en escena.
Quins són els estereotips més freqüents?
En els serials i sèries dramàtiques els de sempre: el/la rebel, el que lliga, la vamp, el líder, "l’aneguet lleig", el bo, etc. Quasi sempre un personatge té varies característiques (que poden anar variant al llarg de la sèrie si així ho prefereix l’espectador).
En les comèdies, en canvi, els personatges no acostumen a estar estereotipats (sino més aviat "forassenyats"), però en molts dels seus comportaments, es recurreix també al clixé.
Creus que els joves s’identifiquen amb els personatges de les sèries i els seus conflictes?
En els drames, per descomptat, ja ho hem comentat abans. De fet, les cadenes sondegen amb gran atenció els desitjos del target per anar moldejant personatges a mida. No crec que això passi en les comèdies. Com assenyalava abans, la identificació que aquí es pot donar es refereix més aviat a situacions o a estils de vida.
Hi ha diferències en el tractament del tema dels joves en les sèries de televisió dels diferents països?
A aquesta pregunta no es pot respondre amb un sí o amb un no de forma rotunda. Per començar, no tots els països produeixen el mateix tipus de sèries. Per exemple, en llocs on està molt arrelat un cert tipus de comèdia o de serial "federatiu" (per a tots els públics), com a la Gran Bretanya, no hi ha tants productes específics per a joves com els que tenim ara aquí. Els joves alemanys, veuen molts policíacs (el producte estrella en aquest país) i, segons em consta, a Alemanya no s’ha experimentat amb la comèdia juvenil. Potser els productes més propers als nostres siguin els serials italians ("un posto al sole", etc.)...
De totes maneres, donades les grans diferències (tant qualitatives com quantitatives) entre la producció de ficció dels cinc països que integren EUROFICTION, és molt probable que els productes juvenils siguin també molt diferents. Caldria una anàlisi de contingut específic per determinar les diferències/semblances.