Aquesta és una característica que forma part de les convencions del gènere. Les telenoveles s’escriuen seguint el curs general dels aconteixements de la vida quotidiana dels espectadors: amb els seus problemes, actituds i reaccions. No hem d’oblidar el seguiment constant que es fa de l’impacte de les sèries en el públic per part dels departaments de màrketing de les televisions.

En aquestes circumstàncies, la qüestió del tipus de representació que les telenoveles fan dels joves és complexa. D’una banda, intenten ser verídiques portant a la pantalla coses de la vida real dels joves, allò, precisament, que "està en l’ambient del carrer". D’altra banda, s’han de plegar a les exigències narratives del gènere: l’allargament de les històries, la tensió dramàtica, l’espectacularització; la combinació de crisis, humor, conflictes i "reparacions" que requereix el relat, etc. El resultat és una història que atrapa a l’espectador en un embull d’identificacions, distanciaments, rebutjos i adhesions, molts d’ells contradictoris entre sí.

Els joves poden, així, imitar als personatges com a models de vida, identificar-se o rebutjar-los, confondre el seu propi món amb el dels personatges o el dels personatges amb el seu món... Tot això dependrà de la disposició de cada espectador, de cada jove espectador.

En general, sabem que l’atracció més sèria cap a la telenovel.la, i, per tant, la major dependèncioa d’ella, prové de joves que tenen mitificada la televisió, que viuen en ciutats de menys de 50.000 habitants i lluny de les capitals on, generalment es produeixen aquestes sèries; i generalment més dones que homes. Aquests joves estan literalment atrapats pel relat de la sèrie. Viuen no tant la peripècia dels mateixos personatges sino la dels actors que intervenen en la sèrie –que en realitat, són uns altres personatges d’aquest relat mediàtic sobre "l’star-system". S’apassionen amb l’actitud del personatge i de l’actor, s’identifiquen amb ells, s’enamoren o els odien, somnien amb ells o amb els seus problemes.

Els joves s’impliquen, doncs, d’una manera molt viva en aquesta novel.la-riu que són la televisió i les històries sobre la televisió. S’impliquen de tal manera que:

1. consumeixen cada vegada més televisió a causa d’aquest fenòmen de les

sèries;

2. estan cada vegada més ocupats en els problemes que els hi presenten les sèries i només aquests problemes.;
3. tenen la tendència a avaluar la seva pròpia situació en els termes i amb les referències que els hi presenten les sèries;
4. encara que puguin considerar il.lògiques o irreals algunes situacions, tenen una gran preocupació perque els temes de les sèries, a través del seu consum, acaben sent importants en l’univers de les seves converses amb els seus amics;
5. tenen tendència a acceptar com a "normals" alguns comportaments presentats en les sèries ( per més estereotipats o exagerats que, en un principi, puguin semblar).

El resultat és que cada cop més, les sèries i la vida real s’acaben semblant. Hi ha un fenòmen d’osmosi entre les dues que la televisió s’encarrega de potenciar a l’extrem. La mitjana de consum de TV entre els joves s’acosta a les tres hores diàries –per cert, consumeixen menys TV que altres edats- i això concedeix al missatge televisiu una gran força.

D’altra banda, la notorietat i l’èxit de les sèries apaga o debilita altres referències. Els "hèroes" de la literatura, de l’actualitat o de la cultura pròxima queden força eclipsats per les sèries i, a la llarga, canvia quelcom en la cultura que ens envolta.

És important assenyalar, que per primera vegada en la història del fenòmen de la serialització de les històries –que va començar amb la poesia oral i va arribar fins al fulletó del s. XIX- ha aconseguit, amb la televisió, un poder impressionant. Cada dia, la televisió engull, tritura i efectua la digestió mediàtica d’unes històries de la vida quotidiana –d’uns problemes o situacions que, en principi, poden ser reals- i els passa pel sedàs de l’espectacularització- melodramàtica-humorística de la TV. Cada dia atrapa a milions d’espectadors durant cents de minuts. Cada dia ocupa la conversa i la imaginació de milions de joves en el món amb cents de mils d’històries que s’assemblen entre sí perquè estan fetes amb el mateix motlle televisiu transnacional. D’aquesta manera cada dia s’afiança més un dispositiu mediàtic-narratiu que moldeja l’imaginari de la humanitat , que dirigeix els seus somnis i desitjos i que lliga l’esperit dels teleespectadors a una maquinària la finalitat última de la qual és produir plusvàlua.

Crec que tot això condueix a un empobriment dels sentits. Comunicar-se, explicar històries, prendre la paraula, construir una ficció, tot això respon a una necessitat i a una aspiració profundament humana, és una necessitat intel.lectual i de la nostra forma de ser. Però quan tot això es converteix en una maquinària que no para, en una indústria que no pot parar que porta la inflació d’històries fins a extrems inaudits, que fa els relats cada vegada més barrocs i infinits, llavors, cal pensar que estem davant d’una exageració de proporcions preocupants. L’important, abans que res, és que la maquinària funcioni, que no es pari. I sembla que a ningú li importi que la imaginació humana, i especialment, la dels joves, requereix un tracte especial, una atenció màxima, un equilibri, una serenitat i una autenticitat que són necessàries per obtenir felicitat i qualitat de vida.

On ens pot portar aquest desajustament del imaginari? És quelcom que cal estudiar conjuntament joves i adults. La qüestió em sembla d’una importància crucial.